Ressenya literària: Jo confesso (català)

Fitxa bibliogràfica

Títol: Jo confesso
Títol original: Jo confesso
Autor(a): Jaume Cabré
Nacionalitat: Catalana
Editorial: Edicions Proa
Data de publicació: 2011
Saga: No
Pàgines: 1008
Gènere: Novel·la

Sinopsi de l'editorial

Si la botiga d'antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d'aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d'aquesta novel·la de novel·les.
Jo confesso és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d'algú que ha estimat de manera incondicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident.

Opinió personal (sense spoilers)

La recomanació d'aquesta novel·la em va arribar des de molts fronts diferents. Semblava que algú estava teixint els meus dies de manera que, irremeïablement, el meu camí s'acabés creuant amb el de Jo confesso. La seva lectura va esdevenir, per tant, inevitable. Per fortuna, és clar: des de llavors s'ha convertit en un dels meus llibres preferits. I us asseguro que em costa molt atorgar aquest qualificatiu, però aquest llibre el mereix.

Perquè qui fuig d'ell mateix veu que l'estalona sempre l'ombra del seu enemic i no pot parar de córrer fins a rebentar.

La història és rodona. De fet, més ben dit, ho és la trama: el llibre conté moltes històries. Com diu Cabré, aquesta és una novel·la de novel·les. El nostre protagonista és l'Adrià Ardèvol, un nen superdotat a qui acompanyem al llarg de tota la seva vida, però la seva no és la única a què assistim com a públic: també coneixerem els seus avantpassats, viatjarem fins l'època del nazisme, de la Inquisició... Tot aquest arreplec d'històries és una mica desconcertant al principi, però un acaba traslladant-se d'una a altra sense entrebancs. Totes elles, a més, estan entrellaçades al voltant de la misteriosa figura d'un violí. 

I és que, al cap i a la fi, no són totes les històries part d'una sola?

Segurament, com tots els mortals, no sap veure la felicitat que té a la vora perquè s'enlluerna amb la que no té a l'abast.

Totes aquestes històries i tots aquests personatges conflueixen en un sol relat, un relat antiquíssim i perpetu: el del mal. Un mal que tinta les vides dels personatges d'una foscor compartida. Un mal que ve de lluny i sembla córrer per les venes de la mateixa raça humana. Fins i tot els millors personatges apareixen, a voltes, abraçats per aquest mal. Només cal llegir el títol: com pot existir la confessió, sense culpa?

També serem testimonis de l'ambigüitat i de la fragilitat humanes. Del tortuós camí de la redempció. De com l'amor i la família com a refugi salvador és desmitificat. Ens empaparem de secrets i mentides. Beurem de les reflexions que Cabré fa sobre l'amor i la infidelitat, els valors, la religió, l'amistat, el món occidental. En efecte, Europa és quasi bé un personatge més del llibre. El context europeu històric i la seva influència sobre els personatges és innegable. No es podria entendre el fil primitiu de Jo confesso sense els punts en comú que sorgeixen d'aquest marc social europeu.

Dit així sembla un llibre molt depriment. Potser ho és una mica. Però curiosament no em va deixar amb cap mala sensació. De fet quan vaig acabar de llegir-lo em sentia eufòrica, èbria de plaer literari.

En una cosa l'encertava, Eurípides: la raó humana no pot vèncer les potències irracionals de l'emotivitat anímica.

Permeteu-me acabar amb una lloança a l'habilitat de l'autor per narrar. La seva destresa literària és esplèndida. La novel·la és llarga, arriba a les mil pàgines, però és tan addictiva i interessant que us asseguro que no se us farà pesada. El llibre és entretingut i fluid, però no sacrifica literacitat: Cabré combina diferents narradors i estils narratius, a vegades amb canvis sobtats a mitja frase i tot, amb una naturalitat sorprenent. Sembla que hauria de ser un llibre difícil de païr però resulta molt amè, malgrat aquesta complexitat. El coneixement de la llengua que desprèn és brillant. És d'aquells llibres que em fan pensar que si jo hagués explicat la mateixa història no valdria ni la meitat. Realment aquest senyor és un geni.

I llavors mirem de sobreviure al caos amb l'ordre de l'art.

Poc després vaig decidir llegir Senyoria, del mateix autor. També em va satisfer, però no tant com aquesta. Vaig reafirmar-me en el meu gust per l'estil literari de Cabré, però em sembla que amb Jo confesso va aconseguir un nivell de completitud, de perfecció i  d'excel·lència pràcticament inabastable. 

Potser no ho sabeu encara però tots vosaltres necessiteu llegir aquest llibre. Considereu-vos advertits.

Fins la pròxima, biblioviatgers!